Trobades amb els informants

-TROBADES AMB L’ INFORMANT MARIA VIDAL ESTRANY

Prèviament vam anar una de nosaltres a parlar amb la Maria per si volia col·laborar per fer aquest treball. Ella va acceptar encantada, però amb una mica de por i vergonya perquè no sabia ben bé de què aniria l’entrevista, perquè dues de nosaltres no ens coneixia i per no fer-ho bé a l’hora de l’entrevista. El dia que vam acordar per fer l’entrevista era un dimarts, la Maria ens esperava a casa seva. Ens hi vam dirigir caminant a través del carril bici de Quart. Quan vam arribar, que devien ser les cinc passades de la tarda, ens va rebre amb la feina a les mans, vestida amb un davantal, guants i botes d’estar a l’hort. Tot seguit ens vam presentar, ella es va treure la vestimenta de l’hort i ens vam dirigir cap a dins. Ens va preguntar a on volíem seure, si al sofà o a la taula. Finalment, després de molts remenaments de cadires i taules ens vam sentar al sofà i vam agafar una cadira per posar el mp3, la camera i el mòbil per gravar. Abans de començar a gravar li vam tornar a dir de què parlaríem en l’entrevista que li faríem a continuació, i que abans li faríem un qüestionari. Ella estava preocupada, perquè deia que potser no sabria les coses que li preguntaríem sobre el poble de Quart. Entre els nervis i que no sabíem com posar-nos per començar, només vam posar en funcionament el mòbil, però no ens en vam adonar fins al final de l’entrevista. Totes quatre vam començar una mica tallades per la vergonya i els nervis, era la primera entrevista del treball i no sabíem com sortiria. Una va començar amb el qüestionari inicial en què li preguntàvem dades personals. Tot seguit amb les preguntes que prèviament ens havíem preparat i d’altres que anaven sorgint. L’entrevista va ser força interessant, va acabar més bé que com va començar, amb menys vergonya sobretot. Se’ns va fer llarga, però no hi vam estar ni mitja hora. Al final li vam agrair que hagués accedit a fer l’entrevista i li vam dir que segurament ens tornaríem a veure per tornar a fer una altra entrevista. Vam marxar caminant pel carril bici, per on havíem vingut.

La segona entrevista que li vam fer a la Maria va ser un dissabte. Prèviament, una de nosaltres va anar a parlar al dia abans per quedar a veure quin dia li anava bé. Vam tenir alguns problemes perquè aquell dissabte havia d’anar a la perruqueria i no sabia l’hora que hi havia d’anar. Al final ja vam quedar enteses, i vam quedar el dissabte a entre les cinc i les 6 de la tarda i, si hi havia algun imprevist, en havíem de trucar. Vam arribar a casa seva amb cotxe que ja el dia era mig fosc. Quan vam baixar del cotxe ella estava berenant. Se’l va a acabar ràpid i en va convidar a entrar a dins de casa. Ja li vam dir d’entrada que necessitàvem sentar-nos a taula per fer l’entrevista. Amb una mica menys de vergonya que la primera entrevista, i amb la gravadora preparada i plena de pila, i fins i tot amb les mòbils gravant, perquè no ens passés el de l’entrevista passada, li vam explicar de què aniria aquella entrevista. La Maria tenia por de dir les paraules mal dites, nosaltres li dèiem que les digués com les diu sempre que no s’havia de mirar si les diu malament o bé. Durant l’entrevista ella la podia seguir perquè li vam donar un guió. Vam començar que ella havia de llegir unes paraules. En alguna paraula li costava de llegir i semblava que la volia dir ben dita. Després li vam fer gestos i li vam ensenyar unes fotografies, en què algunes li va costar d’endevinar i feia cara de preocupada. Tot seguit li vam dir que li llegiríem frases i ella les havia de completar, alguna va costar o que no la sabia o deia una cosa que nosaltres no ens interessava pel treball, però ho deixàvem corre perquè ens hi podríem fer mal... Durant aquesta entrevista que va durar uns vint minuts hi van haver molts de riures i cares de patiment per fer-li endevinar la paraula que volíem que digués. Ens vam acomiadar de la senyora agraint-li el temps que ens havia dedicat i, esperant que ens vinguessin a buscar en cotxe per marxar.


-TROBADES AMB L’ INFORMANT PERE VILÀ PUIG

Ens va costar triar un altre informant per a fer-li l’entrevista, però finalment gràcies a la germana d’una de nosaltres que la seva amiga viu a Quart ens va facilitar l’accés a fer-li en el seu avi també resident a Quart. Amb aquest senyor vam quedar un diumenge a la tarda cap a les sis. Estàvem més nervioses que amb la senyora perquè en Pere no el coneixíem cap de les tres. Amb molta vergonya i nervis, la seva néta juntament amb la germana d’una de nosaltres i les tres del grup ens vam dirigir cap a casa d’en Pere. Quan vam arribar hi havia molta gent en aquella casa; en Pere i la seva dona, la germana de la dona d’en Pere i una veïna, més nosaltres tres, la seva néta i la seva amiga que era la germana d’una de nosaltres. En principi li havíem de fer a la senyora d’en Pere però ella va dir que no, perquè deia que el seu home sabia més coses del poble de Quart que ella. A en Pere li era indiferent. Ens van convidar a passar al menjador i ens vam asseure a las cadires cara a cara amb en Pere, separats per la taula. La néta i la seva amiga es van asseure al sofà. Abans de començar a gravar li vam explicar què li preguntaríem i que sobretot havia de xerrar molt. Una mica tallades, vam començar preguntant el qüestionari de dades personals i tot seguit les preguntes que prèviament ens havíem preparat i alguna que anava sorgint durant la conversa. Al cap de un quart d’hora, més o menys, va sonar un rellotge que hi havia a l’habitació tots ens vam posar a riure. Després, al cap d’una estona, van marxar la néta i la seva amiga i van deixar la porta oberta, que era la porta que anava a parar a la cuina, on hi havia les dones petant la xerrada. Es sentia molt de rebombori, encara més que abans, que hi havia la porta tancada. També, durant la xerrada, va intervenir una mosca, d’altres vegades que va sonar el rellotge i les senyores de la cuina, que van discutir quin any va desaparèixer el Carrilet. Va ser una entrevista molt divertida, interessant i entretinguda. Va durar quasi una hora. Crèiem que, fins i tot en Pere, en recordar algunes coses del passat es va emocionar. Quan va acabar l’enregistrament li vam demanar si li podíem fer una foto, ell va acceptar sense posar-hi cap però. Cap a quarts de vuit vam marxar cap a casa agraint-li la col·laboració i dient-li que ven aviat el tornaríem a veure.

Gràcies a la seva néta vam tornar a quedar amb ell per quedar d’acord amb el dia que ens anava bé. La segona entrevista també va ser un diumenge, a les sis de la tarda. Vam arribar caminant fins a casa seva però, sense la companyia de la seva néta i l’amiga perquè ja ens sabíem el camí. De camí cap allà resàvem perquè no hi fossin les senyores que petaven la xerrada el dia de la primera entrevista, perquè no destorbessin. Per sort només hi era ell i la seva dona, que acabaven de tenir convidats a dinar, però ja no en quedava ni un allà. Vam entrar i ens va oferir que ens sentéssim a la taula. Li vam explicar, abans de començar a gravar, de què aniria, com enfocaríem aquella segona entrevista. Va començar llegint paraules determinades, desprès amb les fotografies i finalment completant frases. També li vam donar un guió com a la Maria. Les paraules que llegia, la majoria les deia bé, a l’hora de ensenyar-li les imatges ho va fer prou bé, però algunes va costar d’endevinar. Quan va ser més divertit va ser la segona part, de completar les frases, però en una ens vam equivocar, no va passar res. Crèiem que ell també s’ho va passar bé, sort que tenia el guió sinó li hagués costat més encertar-les. Durant l’entrevista va tornar a sonar el rellotge, i vam recordar la primera entrevista, i també la mosca però per sort aquella vegada no n’hi havia cap volant per l’habitació. A les set ja estàvem a casa. Va durar uns trenta minuts. Quan vam marxar li vam donar les gràcies i fins i tot vam estar una estona xerrant amb en Pere i la seva dona.